Hem cregut molt interessant compartir aquesta entrevista feta al metge especialista en Cures Pal·liatives Scott Murray degut les seves declaracions sobre la necessitat d'acompanyament a les persones amb malalties incurables així com la demanda d'un veritable treball en equip on es tinguin en compte tots els aspectes (físics, socials, psicològics, espirituals) de la persona. Us recomanem la seva lectura i us animem a deixar els vostres comentaris!

 

“Les atencions pal·liatives han de ser per a tothom”

 

 

 

A Catalunya, es fa una cura pal·liativa d'excel·lència. Felicito els professionals que ho fan possible .

 

 

Scott Murray (Glasgow, 1953) és metge de família. Es va començar a interessar per les cures pal·liatives en veure que alguns pacients morien de manera poc agradable. És catedràtic d'aquesta disciplina al centre per a les ciències de la salut en la població de la Universitat d'Edimburg. Ha estat recentment a Barcelona, en la presentació de la nova edició del màster de cures pal·liatives de la càtedra ICO/U de Vic.

 

Què són les cures pal·liatives?

 

Són l'atenció que es dóna a persones amb malalties avançades quan la cura no és possible. Consisteix a ajudar-les a millorar els seus símptomes. Es tracten els problemes físics, psicològics, socials i, fins i tot, espirituals. I després, en una segona part, es parla del futur. Les cures pal·liatives ajuden a morir bé. No abans, però sí que el trànsit sigui més fàcil.

 

No es tracta només d'administrar fàrmacs.

 

Això seria centrar-se només en la part física. I el malalt pot sentir neguit, ansietat, dubtes sobre el sentit de la vida... S'ha d'atendre el pacient en totes les dimensions en què tingui problemes. En principi, actuen el metge i un infermer, però també un psicòleg, fins i tot un capellà, i els treballadors socials. Han de treballar com un equip.

 

Això sembla aliè a la medicina.

 

Perquè l'atenció pal·liativa sembla que només s'associa amb el final de la vida, però crec que s'ha d'incloure en la medicina general perquè tots hem d'arribar al final de la vida. Tots els metges tenen pacients que moriran; per tant, tots els haurien de tenir formació en l'atenció pal·liativa.

La línia que separa la cura pal·liativa de l'eutanàsia és molt fina.

És molt diferent. Les cures pal·liatives intenten millorar la qualitat de vida del pacient, no escurçar-la. És un ajut a les persones que són en procés de morir, perquè ho facin de la millor manera. Els metges no es dediquen a abreujar la vida. Unes bones cures pal·liatives treuen el desig de l'eutanàsia. Molts dels qui la demanen és perquè no han tingut una bona atenció pal·liativa.

 

Les cures pal·liatives són només per als malalts de càncer?

 

És cert que tot això s'ha centrat molt en les persones que tenen càncer, però una de cada quatre persones que moren ho fan per altres patologies. L'atenció pal·liativa ha de ser per a tothom.
 

Com portem aquest servei a Catalunya, en la seva opinió?

A Catalunya, s'està fent que la cura pal·liativa d'excel·lència s'apliqui a tots els pacients. He de felicitar els professionals que ho fan possible, com el doctor Xavier Gómez, que impulsa aquesta línia. Estic impressionat amb la feina que es fa.

 

Les retallades no deuen ajudar.

 

Que hi hagi retallades en sanitat no és bo. Hi ha serveis que no es poden retallar. Hi la temptació d'eliminar les cures pal·liatives, però no són sobreres. La civilització d'un país es mesura segons com tracta la gent al final de la vida.

 

Com es pot portar el programa a països on no tenen ni per a antibiòtics?

 

Conec l'Àfrica. Hi he treballat. Les comunitats són molt bones donant suport al pacient en les dimensions social, espiritual i psicològica. Només falla la medicació.

 

Per què hi ha metges que no volen donar morfina als malalts?

 

Primer, perquè segurament el mateix malalt es pregunta per què li administren la morfina. “Que estic a punt de morir-me?”, es pregunta. Molts pacients no la volen perquè creuen que és un pas anterior a la mort. Fer-ho exigeix una conversa, donar explicacions. Segon, de vegades, quan el pacient mor, els familiars poden acusar el metge d'haver-se excedit amb la dosi.

 

A Madrid, hi va haver un gran cas, atiat pel Partit Popular.

 

Els polítics i la premsa sovint confonen i no ajuden aclarir aquestes qüestions. Ara fa poc, al Regne Unit hi ha hagut un problema similar. Crec que els diaris haurien de parlar més en positiu d'aquest tema. S'escriu molt sobre la lluita contra el càncer, però també s'hauria de parlar de la gent que lluita contra la demència o contra altres malalties greus. I de les cures pal·liatives. Perquè si es parla sovint d'aquest tema, llavors és més fàcil parlar-ne amb el pacient quan arriba el cas.

 

I per què no es fa?

 

A ningú li agrada morir. Per això és un tema que no es tracta gaire.
 

Font: El Punt Avui

Cas 6: PRESÓ DE DONES

En Jordi Bilbeny és Filòleg Català i Historiador. Ha fet classes de català per adults en diversos espais. Quan li van oferir donar classes en un centre penitenciari no s’ho va pensar. Però llavors es va trobar amb un primer dilema: com havia de tractar les dones? Com a preses delinqüents, com a alumnes? O com a persones?

Encara que li van aconsellar mantenir certa distància, ell va decidir que no volia ser part de l’escenografia de la presó. Treballar amb persones implicava per ell aprofitar el vincle per acompanyar i fer contenció emocional.

Moltes dones començaren les seves classes gràcies al tracte que rebien per part del Jordi: s’interessava pels seus problemes, adequava les classes a les seves necessitats... A vegades, quan no podien comprar algun producte especial per no trobar-lo a la botigueta de la presó, li demanaven a ell: un bolígraf especial, una postal d’aniversari, una llibreta... Un dia una dona li va demanar unes maquinetes d’afaitar, degut que tenia un vis a vis i es volia depilar...

Heus aquí els dilemes: hauria d’haver posat una barrera en la seva relació amb les internes? Havia de comprar les maquinetes d’afaitar?

Sorgeixen qüestions sobre les que reflexionar. Seria ètic no aprofitar la potencialitat terapèutica del vincle amb una persona present i propera? Quins aspectes hauria de tenir en compte per prendre la seva decisió? Si decideix fer-ho, li hauria de comunicar a algú o hauria de mantenir la confidencialitat?

Si aquest cas us crida l’atenció, us convidem a entrar a la nostra web a llegir el cas sencer i donar-nos-en la vostra opinió. Endavant! Esperem els vostres comentaris!

És bo fer creure als nens en els Reis Mags i en el Pare Noel?

Què en penseu? És la "il·lusió" un argument suficient per no dir la veritat als nens? Com gestionar amb el temps la realitat que s'ha fet creure? Els experts de FAROS (el portal de salut familiar de l'Hospital de Sant Joan de Déu) ens deixen aquest article amb totes les claus:

17/12/2012

Font: 

FAROS Sant Joan de Déu

És positiu que els petits creguin en aquests éssers extraordinaris de Nadal? Descobreix els motius pels quals val la pena seguir amb la màgica tradició.

Pot ser que molts pares es preguntin si és positiu fomentar, entre els més petits, la creença en els éssers extraordinaris del Nadal: els Reis Mags, el Pare Noel, etc. Una part important de la infància es basa en els mons de fantasia, ja que això pot suposar un bàlsam davant d’una realitat que tot sovint els nens no comprenen. Durant el Nadal, la realitat i la fantasia es barregen.

Podem aprofitar-nos d’aquestes creences? Sí, especialment si tenim en compte que es basen en la il·lusió. Al cap i a la fi, els petits de la casa no són els únics que viuen la màgia. Els pares poden viure-la, i molt. Cada llar acaba instaurant les seves pròpies tradicions: si deixem els llums de l’arbre encesos, què li donem per a que mengin els camells dels Reis, etc. La innocència i la il·lusió dels nens resulten molt gratificants per als pares.

Pensem, per exemple, en la manera en què juguen els nens. Quan ho fan, creen històries i éssers imaginaris que, per a ells, tenen molt de realitat. Per tant, els pares no han de tenir reserves per parlar dels Reis Mags.

Com i quan desvetllar el secret?

A cada etapa de la infància, els nens adquireixen un grau més de comprensió de la realitat. Entre els 1 i 4 anys, perceben els camells i, fins i tot, els Reis Mags com una realitat. Encara no estan preparats per comprendre conceptes abstractes. Dels 4 a 6 anys, els nens poden començar a preguntar als pares si els Reis Mags són reals. Entre els 6 i els 8 anys, estan preparats per comprendre que els Reis Mags no són reals, si més no en el sentit estricte. La capacitat per pensar de manera abstracta es desenvolupa normalment entre els 7 i els 14 anys.

Hi ha molts nens que ho descobreixen amb 7 anys. Tanmateix, la franja d’edat més habitual se situa entre els 8 i els 11 anys. Avui dia no és habitual trobar nens amb 11 anys que no sàpiguen qui són els Reis Mags, però si es dóna el cas és convenient explicar-los-ho.

El més aconsellable és tenir prevista la situació, encara que sempre és difícil predir quina serà la reacció del nen. El Nadal no és possiblement el moment ideal, encara que sovint és inevitable, perquè és l’època en què s’escampa el rumor entre els seus companys d’escola. Però si triem un altre moment, podrem explicar-li la importància que tenen les tradicions culturals abans que arribin aquestes dates tan carregades de significat.

A més, un cop revelat el secret, podem aprofitar per fer que el nen sigui responsable d’allò que acaba de saber. És un guardià més del secret, i hi ha la possibilitat de fer-lo sentir com un rei mag més, especialment si hi ha membres de la família més petits.

Finalment, els pares no han de sentir-se preocupats ni tenir por que el petit pateixi un desengany. És important no dramatitzar i recordar-li que, al cap i a la fi, té al cap molts altres éssers imaginaris que descobreix que no existeixen, i als que no li ha donat més importància. Fins ara, cap estudi psicològic ha demostrat que els nens pateixin seqüeles o guardin rancor als pares, per haver-los ocultat la veritat tant de temps.

Referència bibliogràfica: ¿Cómo decir la verdad sobre los Reyes Magos? educaKids.com [accés: 14 de desembre de 2012]. 

Ponent: Jordi Alsina i Bilbeny

El cas de la nostra sessió del mes de Desembre de 2013 va venir de mà del filòleg català Jordi Alsina i Bilbeny. Investigador i historiador, formà part del Centre d’Estudis Colombins i va defensar la identitat catalana de Cristòfor Colom. Interessat per com la censura pot canviar la visió que tenim de la història, ens va parlar de la seva trajectòria personal i de les dificultats per fer front a les “veritats establertes”.

La seva experiència com a docent de català a la presó de dones de Barcelona ens va permetre conèixer de prop els dilemes ètics que sorgirem durant la seva pràctica així com el dia a dia de les dones, les seves inquietuds, les seves necessitats, les seves carències i expectatives...

Agraïm la seva participació, la seva qualitat docent i sobre tot el seu esperit crític i la capacitat per compartir el seu coneixement i les seves experiències.

Pàgina web oficial del Jordi Alsina i Bilbeny

"L'avortament no pot ser un dret"

La presentació aquesta mateixa setmana de l’avant projecte de la nova Llei que regularà l’avortament al nostre país ens ha permet conèixer els seus puntsmés rellevants i les diferències amb l’actual: l’avortament només podrà portar-se a terme en cas de violació i de greu risc físic o psíquic de la mare.

Amb la frase “L’avortament no pot ser un dret”, els membres del Partit Popular (grup parlamentari que proposa aquesta reforma) exemplifiquen el perquè de la llei. No es podrà portar a terme un avortament encara que el fetus tingui malformacions si aquestes són compatibles amb la vida.

Tant els grups pro-avortistes (que consideren la mesura un atemptat contra la llibertat de les dones i un futur perill de salut pública) com els que defensen la vida (que exigeixen mesures encara més restrictives) estan mostrantaquest dies la seva posició amb manifestacions i declaracions.

L’objecció de consciència pels professionals serà contemplada (podeu llegir aquí les recomanacions que va fer el Comitè de Bioètica de Catalunya al respecte) i els metges que practiquin avortaments sense contemplar la llei podran ser castigats.

Les preguntes que sorgeixen tenen a veure amb els dilemes ètics i bioètics que plantegen els aspectes relacionats amb la vida i la mort: qui ha de decidir sobre la vida del fetus? Quins són els arguments per protegir la vida delfetus? S’estan tenint en compte aspectes religiosos per prendre les decisions? Com es regularà l’objecció de consciència i quins professionals la podran portar a terme?

I més enllà també dilemes socials: ha de ser un dret l’avortament? Augmentarà el risc per possibles avortaments clandestins? Creixeran les desigualtats en salut degut que les dones amb recursos podran viatjar a altres països per fer un avortament? S'està protegint les persones amb discapacitat amb aquesta mesura? 

Vosaltres, què en penseu? Deixeu els vostres comentaris! 

Resum sobre les lleis d'interrupció voluntària de l'embaràs a Espanya.

Resum de la situació actual a altres països europeus.

Cas 1: GALGOS 112

Una calorosa tarda d’Agost l’Associació Galgos 112 rep una trucada que els alerta de la situació d’una quarantena de gossos, que es troben abandonats dins d’un domicili privat reixat i en un estat higiènic, nutricional i de salut molt precari.

Heus aquí dos dilemes: poden, els voluntaris de l’Associació Galgos 112, sostraure uns gossos que estan dins d’una propietat privada? Poden eutanasiar els que estan molt malalts?

Respondre-hi no és fàcil, perquè... es pot aplicar la paraula ‘eutanàsia’ als animals o és exclusiva per a les persones? I, per què estan abandonats, els gossos? On és el propietari? Què diu la llei sobre el tractament i el maltractament dels animals?

Si aquest cas us crida l’atenció, us convidem a entrar a la nostra web a llegir el cas sencer i donar-nos-en la vostra opinió. Endavant! Esperem els vostres comentaris!

Debats sense substància

Diu la filòsofa Victoria Camps: la informació rigorosa i la deliberació requereixen temps.

Té raó? La reflexió sobre un tema pot necessitar de les pròpies experiències, de les expectatives, d'emocions i sentiments, de coneixements previs... I per poder valorar tots els aspectes, cal temps... Es necessita temps per rebre informació, per comprendre-la i elaborar-la, per entendre-la des del prisma personal dintre del context on es reflexiona. Això és la deliberació: escoltar les opinions dels altres, veureu les diferents opcions, relacionar, argumentar, justificar, raonar... 

En un moment on sembla que les decisions es prenguin sense tenir en compte la opinió del poble, podem parlar de Democràcia?

Us recomanem aquest article de la Victoria Camps, publicat pel El País (03/12/2013) on reflexiona sobre la necessitat d'un temps deliberatiu en Política:

"En el ámbito de la filosofía política, hace años que se echa de menos una democracia más “deliberativa”. Deliberar no es negociar un acuerdo concreto. Antes de llegar a acuerdos hacen falta discusiones más básicas que pongan sobre la mesa distintas opciones, con argumentos a favor y en contra, que justifiquen las propuestas. En las democracias actuales no se delibera..."

El trobareu sencer a: El País.

Què en penseu? No dubteu en deixar els vostres comentaris a aquesta entrada!