Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris menors. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris menors. Mostrar tots els missatges

28 de gen. 2015

Cas 6: FARINETES AMB POLLASTRE


La tècnica de gestió de la diversitat de l’ajuntament d’un municipi amb alta taxa d’atur i molta pobresa entre la població d’origen marroquí treballa de manera conjunta amb el voluntariat de Càritas, una església protestant i una mesquita. Alhora es gestiona el Banc d’Aliments a partir d’un diagnòstic social i una derivació que es fan a Serveis Socials.

En un moment donat van arribar al banc d’aliments pots de farinetes de verdures amb pollastre per nens de 6 mesos a un any. Les 40 famílies usuàries d’origen marroquí amb nens petits van refusar les farinetes perquè el pollastre no havia estat tractat segons demana la religió musulmana. La tècnica rep la demanda de la responsable del Banc d’Aliments i de la directora de Benestar Social d’aconseguir que les famílies acceptin les farinetes amb la possibilitat de no deixar que segueixin rebent aquest recurs degut que estan perjudicant la salut dels seus fills.

Heus aquí els dilemes: com conciliar el respecte a la llibertat religiosa amb el repartiment equitatiu i just d’uns recursos limitats? S’ha d’obligar a l’acceptació de les farinetes pel bé dels menors encara que això pugui provocar problemes a la comunitat?

I per pensar una mica més: creieu que la no acceptació per part dels pares implica un perjudici pels nens? Si s’obliga a l’acceptació i després llencen aquests aliments, no s’estaria perdent un recurs valuós? Penseu que aquest cas pot servir per obrir noves vies de comunicació amb la comunitat musulmana?

Trobareu l'explicació del cas a la nostra web, on també teniu la recomanació que va fer el Col·laboratori i la resolució real del cas.

2 de des. 2014

Cas 4: ACOLLIMENT PREADOPTIU

En Joan, que té actualment 10 anys, va ser retirat a la mare biològica només nèixer ja que aquesta patia malaltia mental, estava totalment sola sense cap tipus de suport i no es tenia cap notícia del pare. La mesura de protecció inicial pel nen va ser la de preadopció amb una família acollidora i en Joan es troba totalment integrat, tant a la família, que considera com pròpia, com a la xarxa social, comunitària, escolar... La família li cobreix necessitats materials, afectives, emocionals, educatives...

Fa algun temps el pare biològic del nen torna del Marroc i la parella demana tenir contacte amb el seu fill biològic pel que es canvia el règim a acolliment simple i s'instauren unes visites obligades amb el nen. Aquest comença a patir simptomatologia ansiosa (terrors nocturs, eneuresi, ansietat anticipativa) i encara que entén la situació i les visites, mostra rebuig tant verbal com no verbal als seus pares biològics amb els que no es vincula. Els pares mostren grans dificultats de relació i comunicació, per qüestions lingüístiques i culturals i per una manca de capacitats emocionals per crear vincles amb el menor. No s'han pogut fer visites conjuntes amb la família acollidora perquè aquesta està formada per una parella homosexual i es pensa que podria ser un obstacle més en la comprensió de la situació pels pares biològics. 



A demanda de la jutgessa, s'instauren tallers d'habilitats parentals, català i teràpia de parella pels pares biològics però aquests, encara que els fan i compleixen allò que se'ls demana es mostren incapaços de revertir la situació (que d'altra banda, no acaben de comprendre, ja que consideren que el fill és seu i les altres qüestions no són importants). 
El cas demana la necessitat de pensar si es retorna el menor als seus pares biològics.

Heus aquí els dilemes: quins aspectes de la situació hauria de tenir en compte la jutgessa per prendre la seva decisió? Quins són els drets i deures dels pares biològics? Tenen dret els pares biològics a ser pares per sobre del benestar del menor? Si els pares biològics reben la custòdia i no volen que el nen tingui tracte amb la família d'acollida, tenen dret a fer-ho? Considereu que el fet que els pares d'acollida siguin homosexuals podria dificultar que rebin la custòdia?




I per pensar una mica més: si els pares biològics fossin espanyols i/o tinguessin una bona situació socioeconòmica, canviaria la vostra percepció del cas? Penseu que créixer amb pares homosexuals seria qüestió de debat sobre els drets de l'infant?

Trobareu l'explicació del cas a la nostra web, on també teniu la recomanació que va fer el Col·laboratori i la resolució real del cas.

15 de jul. 2014

La gestació subrogada i els drets del menor

Us animem a que llegiu aquest article d'opinió (Font:elpais.com) del Santiago Roura (profesor de Dret Constitucional) per tal de reflexionar sobre els drets del menor quan uns pares decideixen portar a terme una pràctica il·legal al nostre país.
 
El pasado 26 de junio el Tribunal Europeo de Derechos Humanos (TEDH) dictó dos sentencias sustancialmente iguales (casos Mennesson y Labassee c. Francia) condenando al Estado francés por impedir el establecimiento, a través del correspondiente registro público, del vínculo de filiación entre unos niños nacidos a través de gestación subrogada en los Estados Unidos y sus padres y madres de intención, de nacionalidad francesa. El TEDH declara que la apelación al orden público internacional francés desconoce el interés superior de los menores a que se establezca en el país de sus padres (que así podrá además ser el suyo), que son hijos de quienes así son reconocidos en el país de su nacimiento. Dice el TEDH que, al impedir el establecimiento de su filiación, se priva a los menores de uno de los contenidos de su derecho a la vida privada que garantiza el Convenio Europeo de Derechos Humanos y Libertades Fundamentales, por más que sea conforme con el Convenio que las legislaciones nacionales prohíban el uso de esta técnica reproductiva en sus respectivos países.
 
La indudable trascendencia de estas recientes resoluciones reside en que el TEDH aclara que un Estado parte del Convenio podrá, obviamente dentro de su respectivo territorio, prohibir la utilización de una técnica reproductiva concreta, pero esa opción del legislador nacional no puede proyectarse sobre la identidad de los menores, a los que de otro modo se les sitúa en una situación de incertidumbre jurídica sobre su misma identidad. Es decir, que la ilegalidad de una determinada técnica reproductiva en un país europeo no puede privar a los menores, nacidos en el extranjero utilizando esta técnica e hijos de europeos, del reconocimiento de su filiación en los países de origen de sus padres.
Hasta ahora una parte importante de los Estados europeos, España entre ellos, han mantenido una actitud de ignorancia, cuando no de abierta intolerancia, hacia la realidad de la gestación subrogada, que no ha reparado en las consecuencias que está teniendo para los menores a los que se impide la plenitud del ejercicio de sus derechos. Y es que, además del derecho a su identidad, que ahora el TEDH reconoce vulnerado, y sus contenidos (la adquisición de la nacionalidad o las consecuencias en el ámbito sucesorio), los menores nacidos por gestación subrogada, y sus familias, enfrentan cada día multitud de dificultades en su vida ordinaria que actualmente solo se mitigan por la voluntad férrea de unos padres que han demostrado como pocos la vocación de fundar una familia.
La ilegalidad de una técnica reproductiva en un país europeo no puede privar a los menores, nacidos en el extranjero, de su filiación en los países de origen de sus padres
La aplicación de la doctrina de los casos Mennesson y Labassee en España debería, a mi juicio, determinar una solución favorable a la inscripción en el Registro Civil español de las certificaciones de nacimiento y filiación expedidas en Estados, como California o Minnesota, que están revestidas del rigor y las formalidades propias de los países de nuestro entorno jurídico, razón por la que el TEDH proscribe la actitud de los Estados de rechazar cualquier efecto a las resoluciones registrales y jurisdiccionales norteamericanas. A idéntica conclusión llegó ya una resolución de la Dirección General de los Registros y del Notariado de febrero de 2009, que aplicaba, precisamente, el principio del interés superior del menor consagrado en la Convención sobre los derechos del Niño de 1989, para concluir que era el derecho a la filiación el que debía prevalecer frente a un entendimiento exorbitado del concepto de orden público internacional español. La Sala de lo Civil del Tribunal Supremo dictó, en febrero pasado, una sentencia que confirmó la anulación de dicha resolución de la máxima autoridad registral española, frente a la que se formuló un incidente procesal, pendiente actualmente, cuya resolución deberá iluminarse a partir del reciente pronunciamiento del TEDH.
 
Resulta, a mi entender, indudable que la denegación de la inscripción registral de los menores nacidos por gestación subrogada manifiesta, además, una situación de discriminación en función de las circunstancias del nacimiento que prohíben tanto el Convenio Europeo de Derechos Humanos como la misma Constitución Española, un aspecto en el que el TEDH ha resuelto no pronunciarse pues, determinada ya una vulneración del Convenio, resultaba innecesario localizar otras.
 
Tengo colgada frente a mí en el despacho en el que esto escribo la fotografía de dos hermanos nacidos por gestación subrogada, que me envió uno de sus padres hace unos días. No muy lejos están las de mi hijo y mi hija, cuyos padres no necesitamos de esta técnica para serlo. Los cuatro sonríen, se ve que tienen una familia, que se forma allí donde hay amor y voluntad de serlo, y por eso, como escribió Tolstoi, todas las familias felices se parecen. Los poderes públicos españoles tienen el deber de contribuir a que se respeten los derechos de todos los niños y las niñas y a la felicidad de todos. El cuento de la semillita que papá puso en mamá ha cambiado mucho gracias a los avances médicos en materia de reproducción humana asistida, salvo por el final, que seguirá siendo feliz siempre que, como nos acaba de recordar el TEDH, el Derecho ayude a garantizarlo.

6 de gen. 2014

És bo fer creure als nens en els Reis Mags i en el Pare Noel?

Què en penseu? És la "il·lusió" un argument suficient per no dir la veritat als nens? Com gestionar amb el temps la realitat que s'ha fet creure? Els experts de FAROS (el portal de salut familiar de l'Hospital de Sant Joan de Déu) ens deixen aquest article amb totes les claus:

17/12/2012
És positiu que els petits creguin en aquests éssers extraordinaris de Nadal? Descobreix els motius pels quals val la pena seguir amb la màgica tradició.
Pot ser que molts pares es preguntin si és positiu fomentar, entre els més petits, la creença en els éssers extraordinaris del Nadal: els Reis Mags, el Pare Noel, etc. Una part important de la infància es basa en els mons de fantasia, ja que això pot suposar un bàlsam davant d’una realitat que tot sovint els nens no comprenen. Durant el Nadal, la realitat i la fantasia es barregen.
Podem aprofitar-nos d’aquestes creences? Sí, especialment si tenim en compte que es basen en la il·lusió. Al cap i a la fi, els petits de la casa no són els únics que viuen la màgia. Els pares poden viure-la, i molt. Cada llar acaba instaurant les seves pròpies tradicions: si deixem els llums de l’arbre encesos, què li donem per a que mengin els camells dels Reis, etc. La innocència i la il·lusió dels nens resulten molt gratificants per als pares.
Pensem, per exemple, en la manera en què juguen els nens. Quan ho fan, creen històries i éssers imaginaris que, per a ells, tenen molt de realitat. Per tant, els pares no han de tenir reserves per parlar dels Reis Mags.

Com i quan desvetllar el secret?

A cada etapa de la infància, els nens adquireixen un grau més de comprensió de la realitat. Entre els 1 i 4 anys, perceben els camells i, fins i tot, els Reis Mags com una realitat. Encara no estan preparats per comprendre conceptes abstractes. Dels 4 a 6 anys, els nens poden començar a preguntar als pares si els Reis Mags són reals. Entre els 6 i els 8 anys, estan preparats per comprendre que els Reis Mags no són reals, si més no en el sentit estricte. La capacitat per pensar de manera abstracta es desenvolupa normalment entre els 7 i els 14 anys.
Hi ha molts nens que ho descobreixen amb 7 anys. Tanmateix, la franja d’edat més habitual se situa entre els 8 i els 11 anys. Avui dia no és habitual trobar nens amb 11 anys que no sàpiguen qui són els Reis Mags, però si es dóna el cas és convenient explicar-los-ho.
El més aconsellable és tenir prevista la situació, encara que sempre és difícil predir quina serà la reacció del nen. El Nadal no és possiblement el moment ideal, encara que sovint és inevitable, perquè és l’època en què s’escampa el rumor entre els seus companys d’escola. Però si triem un altre moment, podrem explicar-li la importància que tenen les tradicions culturals abans que arribin aquestes dates tan carregades de significat.
A més, un cop revelat el secret, podem aprofitar per fer que el nen sigui responsable d’allò que acaba de saber. És un guardià més del secret, i hi ha la possibilitat de fer-lo sentir com un rei mag més, especialment si hi ha membres de la família més petits.
Finalment, els pares no han de sentir-se preocupats ni tenir por que el petit pateixi un desengany. És important no dramatitzar i recordar-li que, al cap i a la fi, té al cap molts altres éssers imaginaris que descobreix que no existeixen, i als que no li ha donat més importància. Fins ara, cap estudi psicològic ha demostrat que els nens pateixin seqüeles o guardin rancor als pares, per haver-los ocultat la veritat tant de temps.
Referència bibliogràfica: ¿Cómo decir la verdad sobre los Reyes Magos? educaKids.com [accés: 14 de desembre de 2012].