Cas 4: ACOLLIMENT PREADOPTIU

En Joan, que té actualment 10 anys, va ser retirat a la mare biològica només nèixer ja que aquesta patia malaltia mental, estava totalment sola sense cap tipus de suport i no es tenia cap notícia del pare. La mesura de protecció inicial pel nen va ser la de preadopció amb una família acollidora i en Joan es troba totalment integrat, tant a la família, que considera com pròpia, com a la xarxa social, comunitària, escolar... La família li cobreix necessitats materials, afectives, emocionals, educatives...

Fa algun temps el pare biològic del nen torna del Marroc i la parella demana tenir contacte amb el seu fill biològic pel que es canvia el règim a acolliment simple i s'instauren unes visites obligades amb el nen. Aquest comença a patir simptomatologia ansiosa (terrors nocturs, eneuresi, ansietat anticipativa) i encara que entén la situació i les visites, mostra rebuig tant verbal com no verbal als seus pares biològics amb els que no es vincula. Els pares mostren grans dificultats de relació i comunicació, per qüestions lingüístiques i culturals i per una manca de capacitats emocionals per crear vincles amb el menor. No s'han pogut fer visites conjuntes amb la família acollidora perquè aquesta està formada per una parella homosexual i es pensa que podria ser un obstacle més en la comprensió de la situació pels pares biològics. 

A demanda de la jutgessa, s'instauren tallers d'habilitats parentals, català i teràpia de parella pels pares biològics però aquests, encara que els fan i compleixen allò que se'ls demana es mostren incapaços de revertir la situació (que d'altra banda, no acaben de comprendre, ja que consideren que el fill és seu i les altres qüestions no són importants). 

El cas demana la necessitat de pensar si es retorna el menor als seus pares biològics.

Heus aquí els dilemes: quins aspectes de la situació hauria de tenir en compte la jutgessa per prendre la seva decisió? Quins són els drets i deures dels pares biològics? Tenen dret els pares biològics a ser pares per sobre del benestar del menor? Si els pares biològics reben la custòdia i no volen que el nen tingui tracte amb la família d'acollida, tenen dret a fer-ho? Considereu que el fet que els pares d'acollida siguin homosexuals podria dificultar que rebin la custòdia?

I per pensar una mica més: si els pares biològics fossin espanyols i/o tinguessin una bona situació socioeconòmica, canviaria la vostra percepció del cas? Penseu que créixer amb pares homosexuals seria qüestió de debat sobre els drets de l'infant?

Trobareu l'explicació del cas a la nostra web, on també teniu la recomanació que va fer el Col·laboratori i la resolució real del cas.

Cas 3: SÍNDROME DE DOWN

En Xavier i la Isabel, en la cinquantena, estan enamorats des de fa més de 15 anys. Tots dos tenen síndrome de Down i treballen a la mateixa institució, ell a un centre especial de treball (CET) i ella al servei ocupacional d’inserció (SOI). A tots dos els agradaria molt fer vida de parella: sortir a passejar, explicar-se les seves coses... festejar, en definitiva. El seu desig no es pot fer realitat perquè la germana de la Isabel, de 70 anys, que és la seva tutora, s’hi nega. En canvi, els pares del Xavier, de més de 80, accepten la situació i volen que tots dos puguin estar junts.

Actualment tenen una estona molt petita per veure`s, uns 8 minuts apassionats amb demostracions d’amor pròpies de dos nuvis. Tots dos busquen excuses per veure`s fóra d’aquests 8 minuts. Cada any celebren el dia dels enamorats i Sant Jordi. Ell li fa un regalet comprat pels seus pares i ella, encara que té diners i autonomia per comprar algun regal, no ho fa, ja que la seva germana li prohibeix. Encara i això, sempre troba què donar-li: un poema, una labor de ganxet, un coixí brodat...

Els professionals del centre faciliten certs moments i ajuden a fer aquests regals. Però també veuen l’ansietat de tots dos. Per aquesta raó es demana parlar amb la germana que ja per telèfon es nega a anar al centre a tractar aquest tema.

Heus aquí els dilemes: què han de fer els professionals, respectar els sentiments de la parella o respectar els drets de la tutora legal?

Si aquest cas us crida l’atenció, us convidem a entrar a la nostra web a llegir el cas sencer i donar-nos-en la vostra opinió. Endavant! Esperem els vostres comentaris!

Hey, sólo pienso en ti
juntos de la mano, se les ve por el jardín
no puede haber nadie en este mundo tan feliz
hey, sólo pienso en ti.

(SOLO PIENSO EN TI - Víctor Manuel)

Què són les Voluntats Anticipades?

Les voluntats anticipades són les instruccions que una persona (major d’edat, amb capacitat suficient i de manera lliure) fa conèixer al seu metge per tal que les tingui en compte quan es trobi en una situació que no li permeti expressar personalment la seva voluntat envers uns tractaments mèdics o uns altres. Es tracta d’una informació que facilita la tasca mèdica i familiar, i es configura com l’avantatge de tenir un element d’ajuda per prendre decisions coneixent la voluntat d’una persona quan aquesta es troba en un moment on no pot expressar-la.

A la bibliografia ètica i jurídica internacional s’utilitza un ampli ventall de termes per referir-se a aquest tipus de figura. El mot que s’utilitza amb major freqüència en les lleis del nostre país és el de voluntats anticipades (que seria sinònim de “directrius anticipades”, paraules que es fan servir als Estats Units) o testament vital i directrius prèvies

En una definició formal les voluntats anticipades es definirien com les declaracions orals o, preferiblement escrites, dirigides al personal sanitari i a altres persones significatives, que realitza una persona capacitada per prendre decisions sobre la cura de la seva salut, amb la intenció que entrin en vigor quan perdi la capacitat que tenia abans (Siurana, 2005). Per tant, suposen una forma de poder continuar exercint el dret a decidir, a ser respectat i a que es tinguin en compte els propis valors.

És un dels elements que afavoreix la planificació anticipada de l’atenció. Permet que el pacient tingui una participació més elevada en la presa de decisions i atorga, alhora, major responsabilitat sobre el seu estat de salut. (Albert, 2001)

Les VVAA es fonamenten en el respecte i la promoció de l’autonomia del pacient i vetlla pels seus desitjos quan es presenti una situació de vulnerabilitat. Les seves decisions tindran a veure amb les cures i tractament de la seva salut, i poden estar relacionades amb la previsió de què fer amb el cos o òrgans un cop arribi la mort.

No dubteu en demanar informació al vostre metge, infermera o treballador social sanitari.

Guia de les VVAA, aquí.

Guia de les VVAA per professionals, aquí. 

El Col·laboratori al V Congrés Internacional de Bioètica de la UB

Els propers 25 i 26 de Novembre els membres del Col·laboratori de Deliberació estarem al V Congrés Internacional de Bioètica que tindrà lloc a la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona. 

A més a més, enguany tindrem l'honor de ser ponents en una de les taules del congrés, més concretament a la Taula de la Perspectiva Filosòfica.

Presentarem el grup, explicarem el nostre funcionament i a partir d'un cas on es dóna un dilema ètic en salut mental exposarem el procés de deliberació i el nostre sistema d'avaluació. 

Us convidem a gaudir d'aquestes jornades on molts professionals i experts compartiran les serves experiències i coneixements en bioètica, filosofia i salut mental.

Trobareu tota la informació en aquest enllaç.

V Congrés Internacional de Bioètica: Filosofia i Salut Mental

25 i 26 de Novembre

Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona

C/ Montalegre, 6 4ª planta

08001 - Barcelona - 

Cas 2: MAGATZEM DE RESIDUS

Un ajuntament de menys de cinc mil habitants, amb un elevat índex d’atur, rep la proposta d’acollir un magatzem de residus tòxics. Assabentada la ciutadania, neix una plataforma en contra del magatzem que demana una consulta popular. L’alcalde es troba pressionat per una part de la ciutadania (reducció de l’atur, augment de recursos), la pròpia empresa (no pot esperar la decisió més temps) i la plataforma.

L’empresa, per demostrar els beneficis d’un magatzem, ofereix un viatge a despeses pagades a Holanda a tots els membres del consistori per veure com funciona el que tenen allà. Alhora ofereix patrocinar l’equip de futbol local, donar diners per arreglar equipaments del poble... L’alcalde té majoria absoluta.

Heus aquí els dilemes: és ètic que un grup de polítics sense coneixements tècnics viatgin a Holanda a veure el magatzem? La celebració d’una consulta és útil, necessària i legítima? És ètic que l’empresa proposi beneficis a part dels llocs de treball que crea condicionant potser els ciutadans?

Si aquest cas us crida l’atenció, us convidem a entrar a la nostra web a llegir el cas sencer i donar-nos-en la vostra opinió. Endavant! Esperem els vostres comentaris!

El viatge de la Brittany Maynard

Aquests dies estem compartint a través de la premsa les decisions que la jove Brittany Maynard ha pres per tal de posar fi a la seva vida. Aquesta noia de California ha hagut de mudar-se a l’estat veí d’Oregon per veure així com es respectava la seva decisió de portar a terme un suïcidi assistit. La Brittany, afectada d’un tumor cerebral incurable i amb només previsió de vida d’un any, va tenir clar com volia morir: sense patiment, envoltada dels seus familiars i amics i escoltant la seva música preferida.

La seva història fa reobrir els debats sobre l’eutanàsia i el suïcidi assistit tant als EEUU com al nostre país. Què en penseu? Seria possible aquest debat en aquests moments a la nostra societat?

Nosaltres per la nostra part volem compartir amb vosaltres aquest glossari proposat pel Comitè de Bioètica de Catalunya per tal de facilitar la comprensió dels termes que es fan servir i que moltes vegades porten a error en les reflexions sobre aquest i altres temes relacionats amb la bioètica.

Decisió informada: El malalt que vulgui posar fi a la seva vida ha de poder disposar

en tot moment de la informació que hi ha sobre els seu procés, les diferents alternatives i possibilitats d’actuació, inclosa la d’accedir a cures pal·liatives. És una decisió informada aquella que pren un pacient autònom que sol·licita assistència mèdica per morir bé, i que està fonamentada en el coneixement sobre els fets més rellevants del seu procés, després d’haver estat adequadament informat pel metge que l’atén i pels altres que puguin intervenir.

Eutanàsia: Terme provinent del terme grec Eu-Thanatos (bona mort), fa referència a aquelles accions realitzades per altres persones, a petició expressa i reiterada d’un pacient que pateix un sofriment físic o psíquic com a conseqüència d’una malaltia incurable i que ell viu com a inacceptable, indigna i com un mal, per tal de causar-li la mort de manera ràpida, eficaç i indolora. Aquestes accions es fan, doncs, en atenció a la persona i d’acord amb la seva voluntat –requisit imprescindible per distingir l’eutanàsia de l’homicidi– amb la finalitat de posar fi o evitar un patiment insuportable. A l’eutanàsia hi ha un vincle causal directe i immediat entre l’acció realitzada i la mort del pacient. Des de la introducció del consentiment informat no podem parlar més de la mal anomenada “eutanàsia passiva”. És obvi que la no-instauració d’un tractament, la seva suspensió i l’eutanàsia sempre han de ser sol·licitats.

No-inici o retirada de tractaments de suport vital: Forma part de la LET i consisteix a no iniciar o retirar tractaments com la ventilació mecànica, la reanimació cardiopulmonar, la diàlisi, la nutrició artificial (enteral i parenteral) o la hidratació (en situacions d’inconsciència), quan es produeix una complicació aguda al final d’una malaltia incurable. L’objectiu és facilitar l’evolució de la malaltia cap a la mort sense prolongar inútilment l’agonia amb tractaments invasius.

Rebuig del tractament: És el dret reconegut legalment pel qual una persona que pateix una malaltia expressa, de manera verbal o per escrit, la seva voluntat de no acceptar una determinada actuació mèdica.

Sedació terminal: És l’administració de fàrmacs per aconseguir l’alleujament, impossible d’obtenir amb altres mesures, d’un patiment físic i/o psicològic, mitjançant la disminució suficientment profunda i previsiblement irreversible de la consciència, en un pacient en què la mort es preveu molt pròxima i amb un consentiment implícit, explícit o delegat.

Suïcidi assistit o auxili al suïcidi: És l’acció d’una persona que pateix una malaltia irreversible per acabar amb la seva vida i que compta amb l’ajuda d’algú altre que li proporciona els coneixements i els mitjans per fer-ho. Quan la persona que ajuda és el propi metge, parlem de suïcidi mèdicament assistit.

Trobareu el document “Informe sobre l’eutanàsia i ajuda al suïcidi” del Comitè de Bioètica de Catalunya, aquí. Trobareu més informació sobre el cas de la Brittany Maynard, aquí. i podeu conèixer la seva fundació, aquí.

Creieu que la història de la Brittany ens farà més fàcil apropar-nos a la realitat de la demanda de legalització de l'eutanàsia?

Esperem els vostres comentaris!

Iniciem el nou curs

Ahir dilluns 13 d'Octubre hem començat les sessions dels curs actual.

 

Amb la ponent Olga Domínguez, tècnica especialista en una presó de Barcelona (així com treballadora social i Llicenciada en Filosofia) ens va presentar un cas molt interessant (el trobareu penjat a la nostra web www.colaboratori.info ) que ens va portar a iniciar la nostra activitat deliberant sobre els límits ètics de lleis i drets.

 

Estem molt contents de seguir amb les nostres sessions de deliberació i reflexió entorn dilemes ètics de diversos àmbits professionals i acadèmics. Aprofitem per agrair la seva participació als ponents que vindran aquest any i animem a qualsevol professional interessat en compartir el seu cas a posar-se en contacte amb nosaltres al mail coldeliberacio@gmail.com.

 

D'altra banda, donar la benvinguda als nous membres del Col·laboratori que venint de l'àmbit de la funció pública i de la enginyeria industrial ens enriquiran amb les seves aportacions i visions. Sense oblidar, que enguany obrim el nostre col·laboratori a estudiants de filosofia i persones interessades en l'ètica i la bioètica que vulguin venir com oients a les nostres sessions.

 

Aprofitem també per recordar que el nostre espai compta amb l'assesoria del Dr. Màrius Morlans, expert en bioética i està format per professionals de diferents àmbits com el sanitari, el sociosanitari, la filosofia, el dret animal... Respectem de forma rigorosa la confidencialitat dels ponents i dels casos, publicant només aquelles dades necessàries per entendre la deliberació, no donant mai dades reals.

Les nostres sessions són presencials a la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona.

 

Sigueu benvinguts!

Guies per les Voluntats Anticipades

El grup d'Investigació sobre Drets Humans, Bioètica i Multiculturalisme de la UNED ha el·laborat aquestes senzilles guies, molt útils, resumides i perfectament comprensibles, per fer més fàcil la tasca dels professionals i per apropar la figura de les Voluntats Anticipades (Testament Vital) a totes les persones. 

En aquestes guies podreu informar-vos de què és un document de Voluntats Anticipades, com es fa, quan s'aplica, quin és el paper de la família, què és el representant legal... Animeu-vos i feu un cop d'ull. 

Trobareu la guia per professionals, clickant aquí.
Trobareu la guia per pacients, clickant aquí. 

V Congrés de Bioètica (Filosofia i Salut Mental)

Un any més, la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona organitza el seu Congrés de Bioètica. Enguany dedicat a la Filosofia i la Salut Mental amb les intervencions entre d'altres de professionals reconeguts com: Josep Maria Esquirol, Jorge Tizón, Begoña Román, Salvi Turró, Xavier Trabado, Jorge Tió, Josep Ramos... 

Sense oblidar les conferències especials de: Umberto Galimberti (Universitat de Venècia) i Dawn Brooker (Universitat de Worcester) 

Pels membres del Col·laboratori és una ocasió molt especial per apropar-vos a l'ètica i la bioètica i ens agradarà molt trobar-vos al congrés. D'altra banda, si sou professionals o estudiants podeu encara enviar els vostres abstracts per participar en el congrés. Animeu-vos!! 

Més informació a la web del Grup d'Investigació en Bioètica de la Facultat de Filosofia de la UB. 

La gestació subrogada i els drets del menor

Us animem a que llegiu aquest article d'opinió (Font:elpais.com) del Santiago Roura (profesor de Dret Constitucional) per tal de reflexionar sobre els drets del menor quan uns pares decideixen portar a terme una pràctica il·legal al nostre país.

 

El pasado 26 de junio el Tribunal Europeo de Derechos Humanos (TEDH) dictó dos sentencias sustancialmente iguales (casos Mennesson y Labassee c. Francia) condenando al Estado francés por impedir el establecimiento, a través del correspondiente registro público, del vínculo de filiación entre unos niños nacidos a través de gestación subrogada en los Estados Unidos y sus padres y madres de intención, de nacionalidad francesa. El TEDH declara que la apelación al orden público internacional francés desconoce el interés superior de los menores a que se establezca en el país de sus padres (que así podrá además ser el suyo), que son hijos de quienes así son reconocidos en el país de su nacimiento. Dice el TEDH que, al impedir el establecimiento de su filiación, se priva a los menores de uno de los contenidos de su derecho a la vida privada que garantiza el Convenio Europeo de Derechos Humanos y Libertades Fundamentales, por más que sea conforme con el Convenio que las legislaciones nacionales prohíban el uso de esta técnica reproductiva en sus respectivos países.

 

La indudable trascendencia de estas recientes resoluciones reside en que el TEDH aclara que un Estado parte del Convenio podrá, obviamente dentro de su respectivo territorio, prohibir la utilización de una técnica reproductiva concreta, pero esa opción del legislador nacional no puede proyectarse sobre la identidad de los menores, a los que de otro modo se les sitúa en una situación de incertidumbre jurídica sobre su misma identidad. Es decir, que la ilegalidad de una determinada técnica reproductiva en un país europeo no puede privar a los menores, nacidos en el extranjero utilizando esta técnica e hijos de europeos, del reconocimiento de su filiación en los países de origen de sus padres.

Hasta ahora una parte importante de los Estados europeos, España entre ellos, han mantenido una actitud de ignorancia, cuando no de abierta intolerancia, hacia la realidad de la gestación subrogada, que no ha reparado en las consecuencias que está teniendo para los menores a los que se impide la plenitud del ejercicio de sus derechos. Y es que, además del derecho a su identidad, que ahora el TEDH reconoce vulnerado, y sus contenidos (la adquisición de la nacionalidad o las consecuencias en el ámbito sucesorio), los menores nacidos por gestación subrogada, y sus familias, enfrentan cada día multitud de dificultades en su vida ordinaria que actualmente solo se mitigan por la voluntad férrea de unos padres que han demostrado como pocos la vocación de fundar una familia.

La ilegalidad de una técnica reproductiva en un país europeo no puede privar a los menores, nacidos en el extranjero, de su filiación en los países de origen de sus padres

La aplicación de la doctrina de los casos Mennesson y Labassee en España debería, a mi juicio, determinar una solución favorable a la inscripción en el Registro Civil español de las certificaciones de nacimiento y filiación expedidas en Estados, como California o Minnesota, que están revestidas del rigor y las formalidades propias de los países de nuestro entorno jurídico, razón por la que el TEDH proscribe la actitud de los Estados de rechazar cualquier efecto a las resoluciones registrales y jurisdiccionales norteamericanas. A idéntica conclusión llegó ya una resolución de la Dirección General de los Registros y del Notariado de febrero de 2009, que aplicaba, precisamente, el principio del interés superior del menor consagrado en la Convención sobre los derechos del Niño de 1989, para concluir que era el derecho a la filiación el que debía prevalecer frente a un entendimiento exorbitado del concepto de orden público internacional español. La Sala de lo Civil del Tribunal Supremo dictó, en febrero pasado, una sentencia que confirmó la anulación de dicha resolución de la máxima autoridad registral española, frente a la que se formuló un incidente procesal, pendiente actualmente, cuya resolución deberá iluminarse a partir del reciente pronunciamiento del TEDH.

 

Resulta, a mi entender, indudable que la denegación de la inscripción registral de los menores nacidos por gestación subrogada manifiesta, además, una situación de discriminación en función de las circunstancias del nacimiento que prohíben tanto el Convenio Europeo de Derechos Humanos como la misma Constitución Española, un aspecto en el que el TEDH ha resuelto no pronunciarse pues, determinada ya una vulneración del Convenio, resultaba innecesario localizar otras.

 

Tengo colgada frente a mí en el despacho en el que esto escribo la fotografía de dos hermanos nacidos por gestación subrogada, que me envió uno de sus padres hace unos días. No muy lejos están las de mi hijo y mi hija, cuyos padres no necesitamos de esta técnica para serlo. Los cuatro sonríen, se ve que tienen una familia, que se forma allí donde hay amor y voluntad de serlo, y por eso, como escribió Tolstoi, todas las familias felices se parecen. Los poderes públicos españoles tienen el deber de contribuir a que se respeten los derechos de todos los niños y las niñas y a la felicidad de todos. El cuento de la semillita que papá puso en mamá ha cambiado mucho gracias a los avances médicos en materia de reproducción humana asistida, salvo por el final, que seguirá siendo feliz siempre que, como nos acaba de recordar el TEDH, el Derecho ayude a garantizarlo.

Moviment d'altruisme efectiu - Entrevista a Peter Singer

Peter Singer, ponent convidat a les Conferències Josep Egozcue 2014, ens parla de l'altruisme efectiu en aquesta entrevista. La Font d'aquesta entrevista és la web de la FUNDACIÓ VICTOR GRÍFOLS on trobareu molta més información i documentació sobre les conferències i el seu contingut.

Què és el moviment d'altruisme efectiu? És un moviment emergent format, principalment, per joves amb bagatge en l'àmbit de la filosofia o en altres àrees relacionades, que han creat diferents organitzacions per tractar de complir amb el propòsit del moviment i debatre sobre la millor manera de dur-ho a terme. En què consisteix i quin és el seu propòsit?A intentar maximitzar la quantitat de bé que un pot fer, ja sigui amb una dedicació total o amb la quantitat de temps o diners que un estigui disposat a destinar a bons propòsits, per ajudar als altres o per tractar de fer del món un lloc millor. Per què la societat no ajuda més?Personalment crec que hi ha diverses raons. Una seria que, a pesar de que tenim la capacitat de ser altruistes, tenim una forta tendència en la nostra naturalesa a ser egoistes. Som éssers que pensem en primer lloc en nosaltres i en el nostre entorn més proper, i ens oblidem de les persones que estan lluny i que considerem estranyes. Creiem que no podem ajudar als que estan lluny i ens centrem en els que estan a prop...Aquest és el factor més rellevant, però hi ha moltes altres raons relacionades, com per exemple, que tendim a l'individual i que no ens prestem molt a ajudar si veiem que els altres no ho fan. Quina és la millor forma d'eradicar la pobresa?Depèn principalment de les capacitats de cada persona. Si hi ha gent que pot guanyar molts diners, llavors segurament, la millor manera d'ajudar és mitjançant la donació de grans sumes econòmiques a organitzacions efectives. Però no tots tenim aquesta capacitat econòmica...És cert, però si no tenim aquesta capacitat podem actuar com a defensors o ajudar a construir el moviment d'altruisme efectiu i aconseguir que més gent ho entengui i comparteixi. També podem treballar per a organitzacions efectives i anar als països en desenvolupament per oferir ajuda. Quins són els principals reptes que hem d'afrontar per eradicar la pobresa? Tenim molts desafiaments. És important assegurar-nos que els recursos que destinem estan sent utilitzats correctament i, per aquest motiu, tenim el repte d'avaluar els projectes que desenvolupem i assegurar-nos que estan enfocats al que realment volem aconseguir. Un repte aparentment senzill...De vegades, però depenent del país en el qual treballem pot convertir-se en un repte molt difícil, ja que en alguns llocs ens trobem amb governants corruptes. Per això, hem d'estar especialment atents davant els governs que no s'interessen per la seva gent. Com pot evolucionar la situació de pobresa en els propers deu anys?S'hauria de reduir el nombre de persones que viuen sense cap tipus de recursos de la manera més ràpida possible. En deu anys m'agradaria veure com la pobresa extrema s'ha reduït a la meitat. Un repte ambiciós.També m'agradaria veure com molta més gent dels països rics s'involucra per aconseguir que els països més pobres puguin tenir estabilitat econòmica i que no siguin tan desesperadament pobres com ho són actualment. Creu que estem en el camí correcte per aconseguir-ho?Crec que encara és necessari que molta més gent s'involucri en aquesta causa ja que, d'aquesta manera, seria tot molt més fàcil i podríem progressar més ràpidament. I en quant al moviment d'alliberament animal, en què consisteix?És un moviment que s'està desenvolupant des de fa més de quaranta anys. Consisteix a intentar canviar el tracte que tenim cap als animals, per aconseguir que els veiem com a éssers amb personalitat moral pròpia i no només com a éssers vius per al nostre ús. Conscienciar?Sí, s'està tractant de canviar el pensament que la societat té sobre els animals i transformar les pràctiques que es fan amb ells. Com ha evolucionat des que es va iniciar la lluita per l'alliberament animal?En alguns aspectes crec que hem fet bons avanços, ja que en els setanta quan començava el moviment, ens vam centrar en canviar la idea que la gent tenia dels animals. Des de llavors la Unió Europea ha realitzant bastants canvis legislatius respecte al tracte dels animals, però encara són insuficients. Són canvis lents...Sobretot tenint en compte que es tracta d'un repte molt gran i que el que està demanant el moviment d'alliberament animal és bastant radical. Diria que el progrés que hem fet no està malament i que és raonablement satisfactori, però tot així, necessitem arribar molt més lluny. Cap a on es dirigeix l'actuació del moviment d'alliberament animal?Bona part del problema està fonamentat en el fet de que la gent no sap realment el que succeeix amb els animals que mengen, per la qual cosa la conscienciació és un repte primordial. Un altre inconvenient és que la majoria de persones té l'hàbit de menjar carn, per la qual cosa és molt complex generar un canvi de mentalitat. A part de la conscienciació de la societat, existeixen altres impediments per avançar en aquest tema?Existeixen molts i importants interessos econòmics que requereixen de l'ús d'animals. Òbviament, si el moviment dels animals s'imposés, no existirien les grans granges industrials que suposen un gran negoci, per a qui les gestionen. Hi ha molts diners en joc...Sí i lluitant contra aquesta gran indústria només es troba el moviment d'alliberament animal, el qual no disposa de tants recursos. Malgrat això, i com comentava anteriorment, hem de seguir treballant en la línia que hem estat seguint durant tots aquests anys.

I després de la crisi, què? Seqüeles en salut.

Hem llegit aquest interessant article que ens permet reflexionar sobre quines seran les possibles seqüeles de la crisi i de les progressives retallades en serveis públics en general. Aquest nou escenari ens proposarà reptes ètics i morals que haurem de ser capaços de reconèixer i treballar.

 

La crisis económica puede palparse cada día en la vida de los ciudadanos de este país. El paro, los impuestos, las hipotecas, etc. son algunos de los temas de conversación más frecuentes. Pero, ¿hasta qué punto este deterioro del bolsillo está afectando a la salud de los españoles? Eso es lo que ha pretendido analizar la Sociedad Española de Salud Pública y Administración Sanitaria (SESPAS) y que recoge en el informe Crisis económica y salud. Y aunque no se detecta todavía un gran impacto de la economía en la salud de los españoles sí hay datos para la preocupación de que las consecuencias se observarán en el futuro. De hecho, ya hay indicadores de que esta crisis ya está pasando factura.

 

El informe, realizado por 65 profesionales multidisciplinares, como sanitarios, economistas e investigadores, refleja que la crisis está afectando a las condiciones de salud debidas a una mala vivienda, a un mayor número de problemas de salud mental y a la salud reproductiva. "Un estudio hecho por Cáritas en Barcelona muestra que la preocupación por el pago de las hipotecas o los desahucios están dando lugar a la aparición de más problemas mentales, como trastornos depresivos y de ansiedad en un 70% de las personas afectadas, y a un estado de salud percibida notablemente peores. Algo que corroboran otros datos de la Plataforma de afectados por las hipotecas", ha explicado la doctora Inmaculada Cortés, una de las editoras del informe.

El documento también señala un deterioro en la salud de otros colectivos vulnerables como los parados, los mayores o los inmigrantes. Independientemente de la vivienda, la situación de desempleo o el miedo a perder el trabajo puede estar detrás del aumento en el consumo de antidepresivos y de un mayor número de depresiones y trastornos de ansiedad, asegura Cortés. Por su parte, a las personas mayores se les ha puesto "un impuesto sobre la enfermedad" con el tema de los copagos farmacéuticos lo que hace que algunos dejen de tomar los tratamientos.

De hecho, uno de los puntos más sorprendentes detectados en los últimos años es un descenso en el número de consultas de Atención Primaria. "En 2008 cada español iba 6,23 veces al médico de familia mientras que en 2012 esa cifra ha bajado a 5,48. Esto se debe a varios factores: con la receta electrónica no hay que ir al médico a por recetas. Segundo, al aumentar el desempleo no hay que ir al médico por bajas temporales por una enfermedad y además, muchas personas no consultan por problemas leves por temor a un despido si faltan al trabajo", explica Beatriz González López-Valcárcel, otra de las editoras del trabajo. No obstante, "este descenso no es bueno ni malo, en términos de salud".

 

Por otro lado, la situación de crisis también ha afectado a la salud reproductiva con un descenso de la fecundidad y un retraso de la maternidad. "Se estima que esta crisis es responsable de 40.000 nacimientos menos", afirma Cortés.

Sin embargo, uno de los determinantes sociales que puede generar más problemas a largo plazo es la pobreza que se está dando en la infancia. Los de ahora "se conocen ya como los niños de la crisis y los problemas de salud que tienen ahora también tendrán influencia en la edad adulta o en la vejez. Es posible que el impacto en la salud ahora sea leve pero las consecuencias serán a largo plazo", advierte esta experta.

Porque según el informe de SESPAS, que recoge datos hasta 2011, un 27% de los menores de 16 años se encontraban en riesgo de pobreza. Esto se traduce en problemas de nutrición, la falta de una escolarización temprana y un mal ambiente familiar debido al desempleo o la inestabilidad laboral.

T

al y como recogen en sus recomendaciones el informe, una de las prioridades debe ser la escolarización y la nutrición de los niños. "Los tres primeros años de vida son fundamentales para el desarrollo futuro de la persona, en términos de productividad, acceso al mercado laboral, salud y felicidad", explica González López-Valcárcel, otra de las editoras del trabajo. Por esto, asegura, las políticas de comedores escolares es muy buena para la salud. "El sistema educativo está asumiendo funciones que debería hacer el sistema sanitario. Se hace más por la salud de los niños garantizando que puedan comer bien que con muchas otras cosas".

En cuanto a por qué el Gobierno no ha hecho más actuaciones para paliar el efecto en la salud de la crisis, González López-Valcárcel afirma que "hay un problema de fondo. Hay grupos de interés de grandes corporaciones que son los que definen las agendas políticas y las de salud por encima de lo que sería deseable. Puede que la salud no sea tan visible en las agendas políticas y puede que se esté primando la obsesión por el crecimiento económico por encima del bienestar social, dejando atrás a grupos de la población particularmente vulnerables que acaban siendo marginados y quizás con derivas a largo plazo".

 

Para paliar graves consecuencias en el futuro, el informe ofrece una serie de recomendaciones. Por un lado, se debería priorizar la actuación sobre los determinantes sociales que condicionan la salud, como puede ser el empleo y la desigualdad. También sistemas de información y monitorización del impacto en la salud de las medidas que se ponen en marcha, tanto por el Gobierno como por las comunidades autónomas. Y finalmente, revertir las normativas que se han desarrollado y que suponen un verdadero retroceso de ciertos colectivos, como el Real Decreto de 2012 y la nueva Ley del Aborto.

 

Font: El Mundo.

 

Què en penseu?

Declaració de Helsinki - experimentació amb éssers humans

Trobareu en aquest enllaç el text de la Declaració de Helsinki: WMA, on s'exposen els principis ètics per la experimentació amb éssers humans. 

"Vull morir perque estimo la vida"

“Quiero morir porque amo la vida”

José Luis, con cáncer terminal, luchó por una sedación que acabó con su vida la semana pasada

“Me consumo, pero no les parece suficiente”

Us deixem un enllaç al testimoni del José Luis, pacient terminal de cures pal·liatives, on explica la seva experiència i les seves vivències en relació a l'atenció rebuda, les demandes fetes a l'equip mèdic, la cerca de la seva propia autonomia...

 

“Las enfermeras han sido todas magníficas. Son la columna vertebral del sistema. Y conste que con los médicos me llevé muy bien. Siempre fueron claros. Se ve que sabían que trataban con alguien preparado para aceptar lo que fuera. El problema es del sistema, que no les permite pensar. Me voy degradando de tal manera que ya ni siquiera alcanzo a levantarme. No puedo llegar ni al pico de la mesa. Y las médicas de paliativos aún me dicen que tengo que luchar más, que todavía estoy bien de la cabeza. Pero lo que yo quiero es decidir, es un derecho. Uno tiene que decidir cuándo va a morirse porque es un derecho que vamos a ganar. Y hay que hacerlo con una sonrisa.

 

Me quiero morir porque amo la vida, porque estoy contento de estar vivo, y si a uno le encanta la vida tiene que saber morir, es parte del proceso. Y yo quiero hacerlo contento. No estoy desesperado, no tengo miedo. Se vive mucho mejor sin miedo. Pero ahora solo aguanto, no me extingo, porque me queda algo de fuerza biológica. Y no tiene sentido esperar a que esta desaparezca. No quiero llegar a esa situación. Bastante consumido estoy ya. No quiero que me ofusquen la morfina, ni [el obispo] Rouco Varela ni los paliativos”, dice convencido.

 

 

 

Trobareu l'article sencer, clickant aquí.

Font: El País - 09/02/2014

I tu, què faries? (I) - PACIENT AMB VIH +

Encetem amb aquesta entrada un seguit de casos possibles sobre els quals ens agradaria que doneu la vostra opinió. Què faríeu si fóssiu els professionals implicats? Què en penseu com a membres de la societat? Quins són els dilemes i problemes ètics que trobem?

La Maria és VIH positiva i ho ha sabut durant el seguiment de la seva gestació. Durant l’embaràs ha portat a terme el tractament oportú. No li ha dit a la seva parella quina és la seva situació clínica i demana al personal sanitari que no li diguin res.

Què ha de fer l’equip? Quins professionals haurien d’intervenir? Què en sabeu dels drets dels pacients amb VIH? I dels drets i deures dels pacients en general?

Dilemes: fins a on arriba l’autonomia d’una persona quan hi ha menors implicats? I la confidencialitat?

Podeu obtenir més informació a:

Guia dels dretsde les persones amb VIH/SIDA (Gaispositius.org – Ajuntament Barcelona)

Drets i Deuresdels pacients (Gencat.cat)

 

Què en penseu de la pena de mort?

Avui llegim aquesta notícia que ens arriba des dels Estats Units. La podeu trobar aquí...

 

"El fiscal quiere pedir la pena de muerte para el autor del atentado de Boston

La Fiscalía federal de EE.UU. pedirá la pena de muerte para Dzhokhar Tsarnáev, uno de los dos presuntos autores del atentado en la maratón de Boston"

 

Què en penseu de la pena de mort?

Morir dues vegades

Un hospital de Texas ha estat obligat per llei a retirar les mesures de suport vital a una dona de 33 anys en mort cerebral tal com la família havia demanat. En aquests moments, l'hospital valora si recórrer la sentència.

La dona, embarassada, era treballadora de l'àmbit sanitari i sempre havia tingut clar que si es trobava en una situació com aquesta no volia ser mantinguda amb vida de manera artificial. El seu marit i els seus pares havien demanat que es portés a terme la seva voluntat, tal com ella havia expressat. L'hospital, al trobar-se embarassada, ha volgut mantenir-la en vida en interès del no nascut. 

Què en penseu? Esperem els vostres comentaris!

Teniu tota la informació en aquest article de LA VANGUARDIA, aquí. 

Hem cregut molt interessant compartir aquesta entrevista feta al metge especialista en Cures Pal·liatives Scott Murray degut les seves declaracions sobre la necessitat d'acompanyament a les persones amb malalties incurables així com la demanda d'un veritable treball en equip on es tinguin en compte tots els aspectes (físics, socials, psicològics, espirituals) de la persona. Us recomanem la seva lectura i us animem a deixar els vostres comentaris!

 

“Les atencions pal·liatives han de ser per a tothom”

 

 

 

A Catalunya, es fa una cura pal·liativa d'excel·lència. Felicito els professionals que ho fan possible .

 

 

Scott Murray (Glasgow, 1953) és metge de família. Es va començar a interessar per les cures pal·liatives en veure que alguns pacients morien de manera poc agradable. És catedràtic d'aquesta disciplina al centre per a les ciències de la salut en la població de la Universitat d'Edimburg. Ha estat recentment a Barcelona, en la presentació de la nova edició del màster de cures pal·liatives de la càtedra ICO/U de Vic.

 

Què són les cures pal·liatives?

 

Són l'atenció que es dóna a persones amb malalties avançades quan la cura no és possible. Consisteix a ajudar-les a millorar els seus símptomes. Es tracten els problemes físics, psicològics, socials i, fins i tot, espirituals. I després, en una segona part, es parla del futur. Les cures pal·liatives ajuden a morir bé. No abans, però sí que el trànsit sigui més fàcil.

 

No es tracta només d'administrar fàrmacs.

 

Això seria centrar-se només en la part física. I el malalt pot sentir neguit, ansietat, dubtes sobre el sentit de la vida... S'ha d'atendre el pacient en totes les dimensions en què tingui problemes. En principi, actuen el metge i un infermer, però també un psicòleg, fins i tot un capellà, i els treballadors socials. Han de treballar com un equip.

 

Això sembla aliè a la medicina.

 

Perquè l'atenció pal·liativa sembla que només s'associa amb el final de la vida, però crec que s'ha d'incloure en la medicina general perquè tots hem d'arribar al final de la vida. Tots els metges tenen pacients que moriran; per tant, tots els haurien de tenir formació en l'atenció pal·liativa.

La línia que separa la cura pal·liativa de l'eutanàsia és molt fina.

És molt diferent. Les cures pal·liatives intenten millorar la qualitat de vida del pacient, no escurçar-la. És un ajut a les persones que són en procés de morir, perquè ho facin de la millor manera. Els metges no es dediquen a abreujar la vida. Unes bones cures pal·liatives treuen el desig de l'eutanàsia. Molts dels qui la demanen és perquè no han tingut una bona atenció pal·liativa.

 

Les cures pal·liatives són només per als malalts de càncer?

 

És cert que tot això s'ha centrat molt en les persones que tenen càncer, però una de cada quatre persones que moren ho fan per altres patologies. L'atenció pal·liativa ha de ser per a tothom.
 

Com portem aquest servei a Catalunya, en la seva opinió?

A Catalunya, s'està fent que la cura pal·liativa d'excel·lència s'apliqui a tots els pacients. He de felicitar els professionals que ho fan possible, com el doctor Xavier Gómez, que impulsa aquesta línia. Estic impressionat amb la feina que es fa.

 

Les retallades no deuen ajudar.

 

Que hi hagi retallades en sanitat no és bo. Hi ha serveis que no es poden retallar. Hi la temptació d'eliminar les cures pal·liatives, però no són sobreres. La civilització d'un país es mesura segons com tracta la gent al final de la vida.

 

Com es pot portar el programa a països on no tenen ni per a antibiòtics?

 

Conec l'Àfrica. Hi he treballat. Les comunitats són molt bones donant suport al pacient en les dimensions social, espiritual i psicològica. Només falla la medicació.

 

Per què hi ha metges que no volen donar morfina als malalts?

 

Primer, perquè segurament el mateix malalt es pregunta per què li administren la morfina. “Que estic a punt de morir-me?”, es pregunta. Molts pacients no la volen perquè creuen que és un pas anterior a la mort. Fer-ho exigeix una conversa, donar explicacions. Segon, de vegades, quan el pacient mor, els familiars poden acusar el metge d'haver-se excedit amb la dosi.

 

A Madrid, hi va haver un gran cas, atiat pel Partit Popular.

 

Els polítics i la premsa sovint confonen i no ajuden aclarir aquestes qüestions. Ara fa poc, al Regne Unit hi ha hagut un problema similar. Crec que els diaris haurien de parlar més en positiu d'aquest tema. S'escriu molt sobre la lluita contra el càncer, però també s'hauria de parlar de la gent que lluita contra la demència o contra altres malalties greus. I de les cures pal·liatives. Perquè si es parla sovint d'aquest tema, llavors és més fàcil parlar-ne amb el pacient quan arriba el cas.

 

I per què no es fa?

 

A ningú li agrada morir. Per això és un tema que no es tracta gaire.
 

Font: El Punt Avui

Cas 6: PRESÓ DE DONES

En Jordi Bilbeny és Filòleg Català i Historiador. Ha fet classes de català per adults en diversos espais. Quan li van oferir donar classes en un centre penitenciari no s’ho va pensar. Però llavors es va trobar amb un primer dilema: com havia de tractar les dones? Com a preses delinqüents, com a alumnes? O com a persones?

Encara que li van aconsellar mantenir certa distància, ell va decidir que no volia ser part de l’escenografia de la presó. Treballar amb persones implicava per ell aprofitar el vincle per acompanyar i fer contenció emocional.

Moltes dones començaren les seves classes gràcies al tracte que rebien per part del Jordi: s’interessava pels seus problemes, adequava les classes a les seves necessitats... A vegades, quan no podien comprar algun producte especial per no trobar-lo a la botigueta de la presó, li demanaven a ell: un bolígraf especial, una postal d’aniversari, una llibreta... Un dia una dona li va demanar unes maquinetes d’afaitar, degut que tenia un vis a vis i es volia depilar...

Heus aquí els dilemes: hauria d’haver posat una barrera en la seva relació amb les internes? Havia de comprar les maquinetes d’afaitar?

Sorgeixen qüestions sobre les que reflexionar. Seria ètic no aprofitar la potencialitat terapèutica del vincle amb una persona present i propera? Quins aspectes hauria de tenir en compte per prendre la seva decisió? Si decideix fer-ho, li hauria de comunicar a algú o hauria de mantenir la confidencialitat?

Si aquest cas us crida l’atenció, us convidem a entrar a la nostra web a llegir el cas sencer i donar-nos-en la vostra opinió. Endavant! Esperem els vostres comentaris!

És bo fer creure als nens en els Reis Mags i en el Pare Noel?

Què en penseu? És la "il·lusió" un argument suficient per no dir la veritat als nens? Com gestionar amb el temps la realitat que s'ha fet creure? Els experts de FAROS (el portal de salut familiar de l'Hospital de Sant Joan de Déu) ens deixen aquest article amb totes les claus:

17/12/2012

Font: 

FAROS Sant Joan de Déu

És positiu que els petits creguin en aquests éssers extraordinaris de Nadal? Descobreix els motius pels quals val la pena seguir amb la màgica tradició.

Pot ser que molts pares es preguntin si és positiu fomentar, entre els més petits, la creença en els éssers extraordinaris del Nadal: els Reis Mags, el Pare Noel, etc. Una part important de la infància es basa en els mons de fantasia, ja que això pot suposar un bàlsam davant d’una realitat que tot sovint els nens no comprenen. Durant el Nadal, la realitat i la fantasia es barregen.

Podem aprofitar-nos d’aquestes creences? Sí, especialment si tenim en compte que es basen en la il·lusió. Al cap i a la fi, els petits de la casa no són els únics que viuen la màgia. Els pares poden viure-la, i molt. Cada llar acaba instaurant les seves pròpies tradicions: si deixem els llums de l’arbre encesos, què li donem per a que mengin els camells dels Reis, etc. La innocència i la il·lusió dels nens resulten molt gratificants per als pares.

Pensem, per exemple, en la manera en què juguen els nens. Quan ho fan, creen històries i éssers imaginaris que, per a ells, tenen molt de realitat. Per tant, els pares no han de tenir reserves per parlar dels Reis Mags.

Com i quan desvetllar el secret?

A cada etapa de la infància, els nens adquireixen un grau més de comprensió de la realitat. Entre els 1 i 4 anys, perceben els camells i, fins i tot, els Reis Mags com una realitat. Encara no estan preparats per comprendre conceptes abstractes. Dels 4 a 6 anys, els nens poden començar a preguntar als pares si els Reis Mags són reals. Entre els 6 i els 8 anys, estan preparats per comprendre que els Reis Mags no són reals, si més no en el sentit estricte. La capacitat per pensar de manera abstracta es desenvolupa normalment entre els 7 i els 14 anys.

Hi ha molts nens que ho descobreixen amb 7 anys. Tanmateix, la franja d’edat més habitual se situa entre els 8 i els 11 anys. Avui dia no és habitual trobar nens amb 11 anys que no sàpiguen qui són els Reis Mags, però si es dóna el cas és convenient explicar-los-ho.

El més aconsellable és tenir prevista la situació, encara que sempre és difícil predir quina serà la reacció del nen. El Nadal no és possiblement el moment ideal, encara que sovint és inevitable, perquè és l’època en què s’escampa el rumor entre els seus companys d’escola. Però si triem un altre moment, podrem explicar-li la importància que tenen les tradicions culturals abans que arribin aquestes dates tan carregades de significat.

A més, un cop revelat el secret, podem aprofitar per fer que el nen sigui responsable d’allò que acaba de saber. És un guardià més del secret, i hi ha la possibilitat de fer-lo sentir com un rei mag més, especialment si hi ha membres de la família més petits.

Finalment, els pares no han de sentir-se preocupats ni tenir por que el petit pateixi un desengany. És important no dramatitzar i recordar-li que, al cap i a la fi, té al cap molts altres éssers imaginaris que descobreix que no existeixen, i als que no li ha donat més importància. Fins ara, cap estudi psicològic ha demostrat que els nens pateixin seqüeles o guardin rancor als pares, per haver-los ocultat la veritat tant de temps.

Referència bibliogràfica: ¿Cómo decir la verdad sobre los Reyes Magos? educaKids.com [accés: 14 de desembre de 2012].