Què en penseu de la pena de mort?

Avui llegim aquesta notícia que ens arriba des dels Estats Units. La podeu trobar aquí...

 

"El fiscal quiere pedir la pena de muerte para el autor del atentado de Boston

La Fiscalía federal de EE.UU. pedirá la pena de muerte para Dzhokhar Tsarnáev, uno de los dos presuntos autores del atentado en la maratón de Boston"

 

Què en penseu de la pena de mort?

Morir dues vegades

Un hospital de Texas ha estat obligat per llei a retirar les mesures de suport vital a una dona de 33 anys en mort cerebral tal com la família havia demanat. En aquests moments, l'hospital valora si recórrer la sentència.

La dona, embarassada, era treballadora de l'àmbit sanitari i sempre havia tingut clar que si es trobava en una situació com aquesta no volia ser mantinguda amb vida de manera artificial. El seu marit i els seus pares havien demanat que es portés a terme la seva voluntat, tal com ella havia expressat. L'hospital, al trobar-se embarassada, ha volgut mantenir-la en vida en interès del no nascut. 

Què en penseu? Esperem els vostres comentaris!

Teniu tota la informació en aquest article de LA VANGUARDIA, aquí. 

Hem cregut molt interessant compartir aquesta entrevista feta al metge especialista en Cures Pal·liatives Scott Murray degut les seves declaracions sobre la necessitat d'acompanyament a les persones amb malalties incurables així com la demanda d'un veritable treball en equip on es tinguin en compte tots els aspectes (físics, socials, psicològics, espirituals) de la persona. Us recomanem la seva lectura i us animem a deixar els vostres comentaris!

 

“Les atencions pal·liatives han de ser per a tothom”

 

 

 

A Catalunya, es fa una cura pal·liativa d'excel·lència. Felicito els professionals que ho fan possible .

 

 

Scott Murray (Glasgow, 1953) és metge de família. Es va començar a interessar per les cures pal·liatives en veure que alguns pacients morien de manera poc agradable. És catedràtic d'aquesta disciplina al centre per a les ciències de la salut en la població de la Universitat d'Edimburg. Ha estat recentment a Barcelona, en la presentació de la nova edició del màster de cures pal·liatives de la càtedra ICO/U de Vic.

 

Què són les cures pal·liatives?

 

Són l'atenció que es dóna a persones amb malalties avançades quan la cura no és possible. Consisteix a ajudar-les a millorar els seus símptomes. Es tracten els problemes físics, psicològics, socials i, fins i tot, espirituals. I després, en una segona part, es parla del futur. Les cures pal·liatives ajuden a morir bé. No abans, però sí que el trànsit sigui més fàcil.

 

No es tracta només d'administrar fàrmacs.

 

Això seria centrar-se només en la part física. I el malalt pot sentir neguit, ansietat, dubtes sobre el sentit de la vida... S'ha d'atendre el pacient en totes les dimensions en què tingui problemes. En principi, actuen el metge i un infermer, però també un psicòleg, fins i tot un capellà, i els treballadors socials. Han de treballar com un equip.

 

Això sembla aliè a la medicina.

 

Perquè l'atenció pal·liativa sembla que només s'associa amb el final de la vida, però crec que s'ha d'incloure en la medicina general perquè tots hem d'arribar al final de la vida. Tots els metges tenen pacients que moriran; per tant, tots els haurien de tenir formació en l'atenció pal·liativa.

La línia que separa la cura pal·liativa de l'eutanàsia és molt fina.

És molt diferent. Les cures pal·liatives intenten millorar la qualitat de vida del pacient, no escurçar-la. És un ajut a les persones que són en procés de morir, perquè ho facin de la millor manera. Els metges no es dediquen a abreujar la vida. Unes bones cures pal·liatives treuen el desig de l'eutanàsia. Molts dels qui la demanen és perquè no han tingut una bona atenció pal·liativa.

 

Les cures pal·liatives són només per als malalts de càncer?

 

És cert que tot això s'ha centrat molt en les persones que tenen càncer, però una de cada quatre persones que moren ho fan per altres patologies. L'atenció pal·liativa ha de ser per a tothom.
 

Com portem aquest servei a Catalunya, en la seva opinió?

A Catalunya, s'està fent que la cura pal·liativa d'excel·lència s'apliqui a tots els pacients. He de felicitar els professionals que ho fan possible, com el doctor Xavier Gómez, que impulsa aquesta línia. Estic impressionat amb la feina que es fa.

 

Les retallades no deuen ajudar.

 

Que hi hagi retallades en sanitat no és bo. Hi ha serveis que no es poden retallar. Hi la temptació d'eliminar les cures pal·liatives, però no són sobreres. La civilització d'un país es mesura segons com tracta la gent al final de la vida.

 

Com es pot portar el programa a països on no tenen ni per a antibiòtics?

 

Conec l'Àfrica. Hi he treballat. Les comunitats són molt bones donant suport al pacient en les dimensions social, espiritual i psicològica. Només falla la medicació.

 

Per què hi ha metges que no volen donar morfina als malalts?

 

Primer, perquè segurament el mateix malalt es pregunta per què li administren la morfina. “Que estic a punt de morir-me?”, es pregunta. Molts pacients no la volen perquè creuen que és un pas anterior a la mort. Fer-ho exigeix una conversa, donar explicacions. Segon, de vegades, quan el pacient mor, els familiars poden acusar el metge d'haver-se excedit amb la dosi.

 

A Madrid, hi va haver un gran cas, atiat pel Partit Popular.

 

Els polítics i la premsa sovint confonen i no ajuden aclarir aquestes qüestions. Ara fa poc, al Regne Unit hi ha hagut un problema similar. Crec que els diaris haurien de parlar més en positiu d'aquest tema. S'escriu molt sobre la lluita contra el càncer, però també s'hauria de parlar de la gent que lluita contra la demència o contra altres malalties greus. I de les cures pal·liatives. Perquè si es parla sovint d'aquest tema, llavors és més fàcil parlar-ne amb el pacient quan arriba el cas.

 

I per què no es fa?

 

A ningú li agrada morir. Per això és un tema que no es tracta gaire.
 

Font: El Punt Avui

Cas 6: PRESÓ DE DONES

En Jordi Bilbeny és Filòleg Català i Historiador. Ha fet classes de català per adults en diversos espais. Quan li van oferir donar classes en un centre penitenciari no s’ho va pensar. Però llavors es va trobar amb un primer dilema: com havia de tractar les dones? Com a preses delinqüents, com a alumnes? O com a persones?

Encara que li van aconsellar mantenir certa distància, ell va decidir que no volia ser part de l’escenografia de la presó. Treballar amb persones implicava per ell aprofitar el vincle per acompanyar i fer contenció emocional.

Moltes dones començaren les seves classes gràcies al tracte que rebien per part del Jordi: s’interessava pels seus problemes, adequava les classes a les seves necessitats... A vegades, quan no podien comprar algun producte especial per no trobar-lo a la botigueta de la presó, li demanaven a ell: un bolígraf especial, una postal d’aniversari, una llibreta... Un dia una dona li va demanar unes maquinetes d’afaitar, degut que tenia un vis a vis i es volia depilar...

Heus aquí els dilemes: hauria d’haver posat una barrera en la seva relació amb les internes? Havia de comprar les maquinetes d’afaitar?

Sorgeixen qüestions sobre les que reflexionar. Seria ètic no aprofitar la potencialitat terapèutica del vincle amb una persona present i propera? Quins aspectes hauria de tenir en compte per prendre la seva decisió? Si decideix fer-ho, li hauria de comunicar a algú o hauria de mantenir la confidencialitat?

Si aquest cas us crida l’atenció, us convidem a entrar a la nostra web a llegir el cas sencer i donar-nos-en la vostra opinió. Endavant! Esperem els vostres comentaris!

És bo fer creure als nens en els Reis Mags i en el Pare Noel?

Què en penseu? És la "il·lusió" un argument suficient per no dir la veritat als nens? Com gestionar amb el temps la realitat que s'ha fet creure? Els experts de FAROS (el portal de salut familiar de l'Hospital de Sant Joan de Déu) ens deixen aquest article amb totes les claus:

17/12/2012

Font: 

FAROS Sant Joan de Déu

És positiu que els petits creguin en aquests éssers extraordinaris de Nadal? Descobreix els motius pels quals val la pena seguir amb la màgica tradició.

Pot ser que molts pares es preguntin si és positiu fomentar, entre els més petits, la creença en els éssers extraordinaris del Nadal: els Reis Mags, el Pare Noel, etc. Una part important de la infància es basa en els mons de fantasia, ja que això pot suposar un bàlsam davant d’una realitat que tot sovint els nens no comprenen. Durant el Nadal, la realitat i la fantasia es barregen.

Podem aprofitar-nos d’aquestes creences? Sí, especialment si tenim en compte que es basen en la il·lusió. Al cap i a la fi, els petits de la casa no són els únics que viuen la màgia. Els pares poden viure-la, i molt. Cada llar acaba instaurant les seves pròpies tradicions: si deixem els llums de l’arbre encesos, què li donem per a que mengin els camells dels Reis, etc. La innocència i la il·lusió dels nens resulten molt gratificants per als pares.

Pensem, per exemple, en la manera en què juguen els nens. Quan ho fan, creen històries i éssers imaginaris que, per a ells, tenen molt de realitat. Per tant, els pares no han de tenir reserves per parlar dels Reis Mags.

Com i quan desvetllar el secret?

A cada etapa de la infància, els nens adquireixen un grau més de comprensió de la realitat. Entre els 1 i 4 anys, perceben els camells i, fins i tot, els Reis Mags com una realitat. Encara no estan preparats per comprendre conceptes abstractes. Dels 4 a 6 anys, els nens poden començar a preguntar als pares si els Reis Mags són reals. Entre els 6 i els 8 anys, estan preparats per comprendre que els Reis Mags no són reals, si més no en el sentit estricte. La capacitat per pensar de manera abstracta es desenvolupa normalment entre els 7 i els 14 anys.

Hi ha molts nens que ho descobreixen amb 7 anys. Tanmateix, la franja d’edat més habitual se situa entre els 8 i els 11 anys. Avui dia no és habitual trobar nens amb 11 anys que no sàpiguen qui són els Reis Mags, però si es dóna el cas és convenient explicar-los-ho.

El més aconsellable és tenir prevista la situació, encara que sempre és difícil predir quina serà la reacció del nen. El Nadal no és possiblement el moment ideal, encara que sovint és inevitable, perquè és l’època en què s’escampa el rumor entre els seus companys d’escola. Però si triem un altre moment, podrem explicar-li la importància que tenen les tradicions culturals abans que arribin aquestes dates tan carregades de significat.

A més, un cop revelat el secret, podem aprofitar per fer que el nen sigui responsable d’allò que acaba de saber. És un guardià més del secret, i hi ha la possibilitat de fer-lo sentir com un rei mag més, especialment si hi ha membres de la família més petits.

Finalment, els pares no han de sentir-se preocupats ni tenir por que el petit pateixi un desengany. És important no dramatitzar i recordar-li que, al cap i a la fi, té al cap molts altres éssers imaginaris que descobreix que no existeixen, i als que no li ha donat més importància. Fins ara, cap estudi psicològic ha demostrat que els nens pateixin seqüeles o guardin rancor als pares, per haver-los ocultat la veritat tant de temps.

Referència bibliogràfica: ¿Cómo decir la verdad sobre los Reyes Magos? educaKids.com [accés: 14 de desembre de 2012].